Em passa sovint de llegir llibres de memòries (llibres-resum, llibres-confessió, llibres-excusa) de gent, escriptors bàsicament, dels quals no he llegit res abans. Em va passar amb Elias Canetti, amb Jaroslav Seifert, i tants altres. El cas de Manea és extrem: un escriptor poc conegut aqui, d’un paÃs (Rumania) del qual en sabem molt poc, i amb una pila de contradiccions tremenda a la seva esquena. Històries interessants, des de 1941 fins a la seva darrera tornada a Rumania el 1997. És tremenda la manera d’articular el llibre (absolutament anàrquica, com ell mateix, és un llibre-húligan total).
Tota la literatura del centre d’europa m’interessa. Tot i que a estones és un llibre irritant (suposo que aquesta capacitat d’irritar és la mesura de la seva qualitat, en un personatge com ell), és de lectura recomanable. Allà vosaltres.
El Tayo, a propòsit del Lot #1 em recorda l’existència de dos llibres molt bons: “El fantasma del rey Leopoldo” d’Adam Rotschild, i “El corazón de las tinieblas”, de Joseph Conrad. Tots dos els he llegit -el primer me’l van deixar ell i la Mercè K - i tenen en comú el paisatge del riu Congo i el genocidi del rei Leopold de Bèlgica. L’Apocalypse now del Coppola es basa en la història del Conrad -del qual cal llegir també "Tifó" i "Lord Jim".
Per tant que el Tayo no pateixi, aquà va el Lot de llibres #2
i com a homenatge a la Bèlgica imperial, jo hi afegeixo un llibre realment excepcional, imprescindible:
La Mercè K (una destacada membre del club d’adictes a la meva biblioteca)-, em diu que està enganxada llegint "El buda de los suburbios", que li havia deixat fa uns dies. En una de les primeres notes d’aquest blog jo havia parlat de la progressiva devallada d’autors anglesos com Ian McEwan, o Martin Amis. Crec que també és el cas de Kureishi. Només fa falta comparar "El buda…" amb coses com "El cuerpo", de 2002. Ara he llegit "Mi oÃdo en su corazón", una mena d’escrit personal, quasi de memòries, parlant del seu pare i d’ell mateix. Una crÃtica de El PaÃs deia que quan has d’escriure històries personals és que se t’ha acabat la imaginació. Bé, això és exagerat, però veient la quantitat de "material familiar" del que disposava, el resultat és fluix. Lluny, molt lluny del buda, i també de "El álbum negro" (1995) o "Intimidad" (1998). Un apunt: llegint aquest llibre (Mi oÃdo…) veig que Kureishi també és fill d’escriptor, com Amis o Swift. Què passa aqui?
De tota manera, seguiré llegint-me tot el que publiqui. Aquesta és una qüestió que també caldria analitzar.
- La fábrica de hielo, de Russell Lucas
- En deuda con el placer, de John Lanchester
- Una casa para el señor Biswas, de V.S. Naipaul
- La prueba acústica, de Siegfried Lenz
- Noces a casa, de Bohumil Hrabal
Saul Below ho posa fàcil: tot és bo, extraordinari. Ho he llegit gairebé tot de cop el darrer any, començant per Herzog i seguint cap endavant i cap enrere. La vÃctima és dels primers (1947), i ja apunta cap el que serà Les aventures d’Augie March. Below és tan bo que es pot permetre escriure un llibre tan impossible com Henderson, el rey de la lluvia. Si voleu lllegir Below, comenceu per Herzog o l’Augie March, encara que amb Below és difÃcil dir quin és el millor, i aquesta, a més és una qüestió sense importància.
Sembla que a Coetzee el Nobel li va arribar al moment just, abans de la devallada. Tant Elizabeth Costello (que de tota manera és una mica millor) com Home lent, són dos llibres perfectament prescindibles. Llàstima, perquè tot el Coetzee anterior, fins L’edat de ferro és extraordinari. És dificil dir quin és el millor, però disparo a bulto: Esperant els bàrbars. Per a començar a llegir Coetzee, però, recomano L’edat de ferro.
Ian McEwan és un dels escriptors dels quals compro tot el que surt, i que llegeixo amb impaciència, normalment deixant en pausa el/s llibre/s que estigui llegint en aquell moment. El millor llibre seu, però, segueix essent "L’Innocent", que formava part d’una llista de llibres recomanats fa molts anys per un amic (Jesús de La Torre), una llista que també incloïa autors com Sigfried Lenz o Russell Lucas (dos descobriments). Aquesta última novel.la de McEwan es deixa llegir, però abusa de la falsa erudició i mostra massa l’estructura del llibre: desenvolupament durant un sol dia (Ulisses de baratillo), repertori de violències (personals, de grup, institucionals, latents, obertes, etc). Finalment, tinc la impressió que tots els escriptors anglesos de la seva edat (nascuts al voltant de 1950), com Barnes, Amis, Swift i McEwan han acabat assemblant-se massa.
