Em vaig proposar no esborrar res del que he escrit anteriorment, ni que per això hagi d’arrossegar la vergonya d’haver dit abans el contrari del que diré després (és a dir: ara). "Son más los que mueren de desamor", que és com han traduït (malament) el tÃtol, és una gran novel.la de Bellow, no una novel.la "menor". Judici precipitat, menor. Lector menor, també. Sorry.
Ahir el vaig acabar, amb la sensació que em recordava El hombre sin atributos, mira per on. Dos imperis ben diferents, Viena i una ciutat del Midle west, però alguns aspectes comuns. Un personatge (menor, ara si) que passa entremig dels personatges determinants, absoluts; una narració en un estil absolutament aclaparador (a la nota inicial la traductora diu "lenguaje coloquial, antiliterario", però jo no crec que ho sigui, és tremendament literari, és un Bellow vell, que prescindeix de les convencions quan vol, parla amb el lector, fa el que li dóna la gana, juga amb el lector, perquè sap que li està fent un regal magnÃfic. Un escriptor com ell, al final de la vida, sap que té un lector clavat al llibre, rendit, que li comprèn, li riu, li perdona tot.
Deia que em sóna a Musil. No sé si algú ho ha pensat. Tots dos narren el seu temps, i els dos penetren, destrossen els personatges que s’atreveixen a entrar al marc del quadre. És dÃficil d’admetre que algú hagi pogut imaginar un món tan complex sense haver-lo viscut. Bellow no és escriptor d’un sol llibre (ben al contrari), tots disparen en direccions força diferents. Ell no pot haver viscut tots els móns. És una bèstia.
Mentre llegeixo una novel.la menor de Saul Bellow, (que tractant-se d’ell vol dir de totes maneres molt bona): Mas son los que mueren de desamor, miro la magnÃfica pila que se m’ha format a la tauleta de nit:
M’agraden els llibres de memòries. Aquest l’havia llegit quan va sortir, als anys seixanta, en la col.lecció de llibres de color taronja de proa.
No recordo en absolut què em va semblar. Ara, l’he trobat bonÃssim, un Sartre-nen-malcriat, lector i escriptor de 7, 8 o 9 anys. M’han agafat ganes (relatives) de tornar a llegir aquells altres llibres no tan fàcils de llegir: La nàusea o L’ésser i el no-res, llibres essencials en aquells moments si volies lligar una mica.
EVM no hagués passat a la (petita) història si solament hagués escrit aquesta novel.la. Recomanable solament pels incondicionals seus, i també per l’epÃlog de Jordi Llovet, explicant la presentació que va fer del llibre l’any 1977.
Ara és famós, però l’any 91, quan va escriure això, només el llegien quatre gats. Aquesta jo encara no l’havia llegit (juntament amb La asesina ilustrada són les dues que tenia pendents), i la vaig comprar en una benzinera. No és gran cosa. Al menys, però, a EVM no se li pot negar la insistència en construir-se com escriptor, trobar un forat propi i tenir la paciència necessària per esperar el seu moment.
Un llibret petit i ben editat, amb un article publicat abans en una revista. Una mena de mirada al voltant de Glenn Gould (i Bernhard, que va escriure la magnÃfica El malaguanyat, El malogrado,al voltant de Gould a Viena, i també de Thelonius Monk. Enlentint la lectura, pots tenir gairebé una hora de plaer autèntic. Definitivament estic canviant la meva opinió de deLillo.
Aquesta és la primera novel.la de Bellow. No és gran cosa, però pels que hem llegit la resta de les seves obres, està bé rastrejar fins a l’inici de tot plegat. La diferència entre aquesta i La vÃctima, la segona novel.la, és immensa. A La vÃctima ja s’apunta el món de Bellow. En aquesta sembla encara bastant perdut tractant de trobar una veu i definir un lloc.
