Suicidios ejemplares, de Enrique Vila-Matas
Ara és famós, però l’any 91, quan va escriure això, només el llegien quatre gats. Aquesta jo encara no l’havia llegit (juntament amb La asesina ilustrada són les dues que tenia pendents), i la vaig comprar en una benzinera. No és gran cosa. Al menys, però, a EVM no se li pot negar la insistència en construir-se com escriptor, trobar un forat propi i tenir la paciència necessària per esperar el seu moment.
