Aquesta deu ser la més moderna de les novel.les del Nabokov. Llegint-la, reconeixes innovacions futures d’escriptors (bons) com Barnes o Banville. Nabokov deu ser l’escriptor que més ha influït en els que li venien al darrere seu (i encara ara), com al seu dia ho van ser altres russos, com Tolstoi, especialment. Molt bona.
Ahir sortia una crÃtica d’aquest llibre al PaÃs. Dues-centes narracions que van saltant d’època i de paÃs, i que mostren una erudició difÃcil de superar. Encara que pugui recordar Sebald, a mi més aviat m’ha fet pensar en John Berger, un altre escriptor inclassificable (que no es deixa classificar, vull dir, que a més ha fet cinema a Alemània). Suposo que ara sortirà tot el que ha escrit abans i que aqui no s’ha publicat. Jo no sé què fan els editors a la fira de Frankfurt si no són capaços d’enterar-se que existeix un escriptor com aquest (que ja té 75 anys, no és pas que sigui la novetat de l’any).
No sé si havia estat publicada abans aquÃ, però em sona el tÃtol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb Zuckerman encadenado y la Contravida, dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnÃfics Me casé con un comunista (1986) o El teatro de Sabbath (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que Elegia (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.
Poca cosa a dir. Els contes comencen l’any 1921 i s’acaben l’any 1958. Per tant hi ha de tot, seguint la seva evolució, canvis de residència i fins i tot d’idioma. El que hi ha en comú és la qualitat, la genialitat d’aquest home, que em fa l’efecte que ha estat la referència de quasi tothom que ha escrit alguna cosa de bo durant els darrers 40 anys…
No acostumo a llegir aquest tipus de llibres: narracions que es basen en l’exageració, l’absurd, la paròdia, com si s’haguessin de representar a la tele. És un prejudici meu, perquè hi ha precedents magnÃfics, els de l’humor jueu de Grouxo Marx, de Woody Allen. De fet, la conya catalana sembla bastant propera d’aquest humor. Vaig llegir no fa molt un llibre magnÃfic d’questa mena del Sergi Pàmies (s’ha mort ahir el seu pare, a qui vaig conèixer quan encara vivia amagat, un pensament per un home extraordinari), i ara aquest del Monzó sembla obrir una nova via. Les narracions de la primera part (fins la pàgina 93) són magnÃfiques, madures, profundes sense perdre la seva capacitat de fer-te somriure (una mica). Després, a la segona part, torna el de sempre, la narració enginyosa, i poca cosa més.
