Mil cretins, de Quim Monzó
No acostumo a llegir aquest tipus de llibres: narracions que es basen en l’exageració, l’absurd, la paròdia, com si s’haguessin de representar a la tele. És un prejudici meu, perquè hi ha precedents magnÃfics, els de l’humor jueu de Grouxo Marx, de Woody Allen. De fet, la conya catalana sembla bastant propera d’aquest humor. Vaig llegir no fa molt un llibre magnÃfic d’questa mena del Sergi Pàmies (s’ha mort ahir el seu pare, a qui vaig conèixer quan encara vivia amagat, un pensament per un home extraordinari), i ara aquest del Monzó sembla obrir una nova via. Les narracions de la primera part (fins la pàgina 93) són magnÃfiques, madures, profundes sense perdre la seva capacitat de fer-te somriure (una mica). Després, a la segona part, torna el de sempre, la narració enginyosa, i poca cosa més.
