Mi vida como hombre, de Philip Roth
Quan creus que els has acabat tots, aparaeix un altre llibre de Philip Roth. Comença ralativament fluix, però va agafant força i al final és autèntic Roth. Tremendo.
A la platja de Chesil, de Ian McEwan
Alguna vegada vaig dir que els escriptors anglesos de la generació del voltant de 1948 se’ls havien acabat les idees. El mateix McEwan, genial amb El Inocente, etc., o Kureishi, Barnes, Amis… estan bastant lluny del que van ser.
Casa de trobades, de Martin Amis
Llegint aquest llibre el primer que penses és: No l’hauria d’haver escrit un rus, aquest llibre? Koba el temible estava molt bé (tampoc no hi havia un rus per escriure’l?), però aquest és confús i embolicat, com els anteriors a Koba. Regular.
El profesor del deseo de Philip Roth
Ara han publicat aquest llibre de la sèrie del David Kepesh, escrit el 1977. És una mena de relat de les històries de Roth amb les seves dones. De fet el dedica a la Claire mÃtica.
Les benignes, de Jonathan Littell
Segurament és el millor llibre que he llegit els darrers mesos, i sens dubte el més impressionant. El pare de Littell és un famós escriptor de best sellers, i ell sembla haver heredat la facilitat per escriure llibres groixuts (i probablement els mitjans per a recollir informació aparentment infinita sobre qualsevol tema). No tinc ganes de parlar-ne, però crec que és un llibre dels que se seguiran llegint sempre. Algú va escriure que ara, a partir d’aquest llibre, serà molt més difÃcil escriure qualsevol cosa sobre l’Alemània nazi (i sobre la maldat, més genèricament).
Sale el espectro, de Philip Roth
Zukermann es fa vell, però es resisteix. Alguns pensavem que Elegia fora l’últim llibre de Philip Roth, però encara aguanta. Que duri. Mentre, anirem llegint sense ni respirar.
