Jordi Romero: Els llibres que he llegit

Ara han publicat aquest llibre de la sèrie del David Kepesh, escrit el 1977. És una mena de relat de les històries de Roth amb les seves dones. De fet el dedica a la Claire mítica.

No sé si havia estat publicada abans aquí, però em sona el títol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb Zuckerman encadenado y la Contravida, dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnífics Me casé con un comunista (1986) o El teatro de Sabbath (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que Elegia (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.

No acostumo a llegir aquest tipus de llibres: narracions que es basen en l’exageració, l’absurd, la paròdia, com si s’haguessin de representar a la tele. És un prejudici meu, perquè hi ha precedents magnífics, els de l’humor jueu de Grouxo Marx, de Woody Allen. De fet, la conya catalana sembla bastant propera d’aquest humor. Vaig llegir no fa molt un llibre magnífic d’questa mena del Sergi Pàmies (s’ha mort ahir el seu pare, a qui vaig conèixer quan encara vivia amagat, un pensament per un home extraordinari), i ara aquest del Monzó sembla obrir una nova via. Les narracions de la primera part (fins la pàgina 93) són magnífiques, madures, profundes sense perdre la seva capacitat de fer-te somriure (una mica). Després, a la segona part, torna el de sempre, la narració enginyosa, i poca cosa més.

Aquesta novel.la l’havia escrit Fante feia molts anys, però la va publicar la vídua. És més fluixa que pregúntale… o espera a la primavera, Bandini, però es pot llegir, sobre tot quan ja t’has enganxat al Fante.

És una mena de continuació de Opiniones mohicanas. Com allà, és un seguit de textos de presentacions, xerrades, articles i demés referits a escriptors, fonamentalment els d’Anagrama, però també d’altres. Si t’interessen els llibres te’l tragues en una nit.

Avui no he comprat cap llibre.

Fa anys, algú em va recomenar Campo de maniobras, de Siegfried Lenz. Vaig quedar meravellat de la qualitat i la força d’aquesta novel.la. Després vaig llegir les altres grans novel.les seves: Lección de aleman i La prueba acústica. Són tres llibres que cal llegir.

En canvi, aquest Duelo con la sombra és prescindible. Interessant, però solament per als incondicionals de Lenz, o els interessats per aquest peróde de la postguerra europea.

M’impressionen aquests escriptors capaços de semblar que comencin de zero. Els importa un rave el que hagin pogut escriure tots els altres, i el seu món és independent i autònom del món del llibre, dels crítics i, segurament, dels propis lectors. És un exercici d’intel.ligència que fa mal al lector, li trenca qualsevol fantasia d’apropar-se mai a aquest nivell de sensibilitat creadora…

Ara mateix acabo d’acabar aquest llibre (molt groixut, m’ha durat gairebé una setmana!). Irving em fa plantejar una qüestió: quina és la línia fina entre un escriptor molt bo com ell, i un de "culte" com Bellow?. D’entrada es podria dir que de les novel.les de Bellow no se’n poden fer pel.lícules, mentre que de les d’Irving se n’han fet de totes (excepte: quina casualitat, de Libertad para los osos, la millor, la més de "culte"). Irving te una capacitat brutal de construir històries, i de històries dins de les històries, històries subordinades, encadenades, complicadíssimes, amb personatges que funcionen sempre, tots amb la seva pròpia veu, inconfusibles. Aquesta vegada no hi ha ossos, ni lluita lliure (però sí gotes d’incest), els seus elements constants. Hi ha, en canvi, religió, miracles i màgia, que no són el meu fort. De tota manera és una gran novel.la, i el personatge d’Owen és grandiós.

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure El que resta del dia, francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure Los inconsolables, bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del Houellebecq, que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, Kureishi ja havia escrit una novel.la curta: El cuerpo en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de Bainville.