Jordi Romero: Els llibres que he llegit

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure El que resta del dia, francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure Los inconsolables, bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del Houellebecq, que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, Kureishi ja havia escrit una novel.la curta: El cuerpo en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de Bainville.

¿Por qué no se cita al traductor?

Estic emocionat: aquestes paraules són la primera resposta de l’espai exterior al meu blog. Fins ara (de fet fa quatre dies que això ha començat), només tenia algun comentari d’amiguets, però no havien entrat veus de fora, encara que sigui amb una pregunta així: ¿Por qué no se cita al traductor? , que no té gaire a veure amb el que deia del llibre de Manea. Resposta: Gema, un saludo, eres la visitante número 1 (real, sin truco) de la página. Para dar ejemplo, yo hago de traductor, aunque seguro que tu, como traductora que eres (ajá! lo sé, te he visto en Internet, sé que tienes un pasado en internet!), digo, debes entender de coña el catalang.

Pero tienes razón. Así que lanzo algunas ideas sobre traducción de libros:

• Si un llibre està editat en català i castellà, sempre el compro en català. Excepte, clar, si és un llibre escrit originalment en castellà (hi ha gilipolles que s’han llegit els Cien años de soledad en català…)
• Si un llibre és bo, sempre es pot traduïr. Si és bo, ho aguanta tot. És una mena de prova del 9. I si algú em diu que és millor llegir el Finnegans wake en  anglès no em molestaré en contestar-li.
• Les traducions aguanten pitjor que els propis llibres el pas dels anys, fins i tot les bones traduccions.  Ja sé que hi ha alguna excepció.
• Alguns llibres guanyen amb la traducció. Això explica que algun ferro editat i escrit per aquí hagi tingut un cert èxit quan es tradueix al francès o a l’anglès. En aquest cas el/la traductor/a li esmenen una mica la txapussa a l’autor/a local. M’estan agafant ganes de llegir el Ferran Torrent en francès, a veure si arribo a la pàgina 50.

Boníssim, l’estava llegint, però he començat a fullejar el del Philip Roth i s’ha colat pel mig.

Segueixo (4 de desembre de 2005).

No crec que sigui tan boníssim. Llegir Proust és llegir La recherche, tantes vegades com puguis, i si pots en francès. Sembla una mica agafat pels pèls publicar tot el que es troba d’un escriptor com ell, encara que en aquest cas, entre molta tonteria hi pots trobar el genial antecedent de la madelena…