Com que m’he compromès a parlar uns segons en un programa de ràdio sobre Bogeries de Brooklyn del (Paul Auster)), he baixat de la prestatgeria tot el que tinc seu. Solament trobo a faltar (precisament) El palacio de la luna, el llibre amb el qual vaig descobrir Auster (qui el tingui que me’l torni. També he trobat a faltar, en una mirada ràpida, els contes del Cheever, i un de l’Irving: Una dona difÃcil). Torneu els llibres, plis.
Després deurien seguir la Trilogia de Nova York, El paÃs de las últimas cosas, La música del azar, Leviatán, Mr. Vértigo, Timbuktú, El libro de las ilusiones, La nit de l’oracle i les Bogeries de Brooklyn. A banda, hi ha els llibres de més o menys memòries, com El cuaderno rojo, La invención de la soledad, Viure al dia o Experiments amb la veritat. Crec que no em manca gran cosa, al menys de l’essencial. Fins a Leviatán, tot em va agradar.
Auster tenia el gran mèrit de poder introduir elements màgics a les seves obres sense fer el ridÃcul. Aconseguia un alt nivell de versemblança, de credibilitat parlant d’històries impossibles. Amb això s’allunyava dels altres narradors americans del segle que m’han interessat: Faulkner, Bellow, Philip Roth…, fidels a un realisme estricte. Com a contemporani total, caldria comparar-lo també amb Richard Ford, del qui, a més, el separa el marc geogràfic de les seves novel.les (com de Faulkner, clar).
És quan vol fer una novel.la realista, deixant de banda la seva faramalla d’atzars i altres enginys, quan fot la pota. És un terreny que no domina. La mateixa estructura no s’aguanta. Bogeries està narrada en primera persona per un personatge que t’obliga constantment a fer un esforç per creure’t que és un corredor d’assegurances, i no pas ell, Auster, amagat al darrere.
A més, la narració en primera persona no l’impideix "saver-ho" tot de tothom, el que fan i el que pensen. Això fa que no ens creguem res del que passa. Els personatges són encartronats, entren i surten malament. Alguna idea (l’Hotel Existència?) no està desenvolupada. Pel que fa a l’element essencial, la seva malaltia fatal, tot i dir que tenia els dies comptats, immediatament (pàgina tercera, la 11 del llibre) ja diu que el seu càncer de pulmó "estava en remissió i hi havia motius per a ser moderadament optimistes"… Això ho presenta algú d’aquà a un premi de festa major i el descarten a la primera ronda.
Els diàlegs són dolents, el text és infumable. ¿Com pot ser que la seva filla (doctora (!) en bioquÃmica però que solament parla amb tòpics), li digui, al seu pare (que figura que s’està morint) que no li estranya que la "mama" s’hagués acabat divorciant, etc. Tot plegat un conjunt de despropòsits.
Al final, amb la referència a l’11 de setembre, vaig sentir autèntica vergonya aliena: és una tonteria dir que aquell dia va suposar un abans i un després en "les glòries i misteris de la vida ordinària (…) o que va suposar un qüestionament sobre la possibilitat d’aquesta vida ordinària en l’Amèrica d’avui dia". Si els fets de l’11 de setembre han canviat la vida ordinària sembla que hagi estat més aviat a l’Iraq que no pas a l’Amèrica de l’Auster.
