Jordi Romero: Els llibres que he llegit » Prescindibles

El lladre d’ànimes, de Charles Baxter

Jordi Romero — Sun, 18 Apr 2010 17:23:33 +0000

Dolent. Havia llegit El festí de l’amor al seu dia, malgrat que el títol em tirava enrere, i vaig pensar que no estava malament del tot. Ara aquest és una autèntica xorrada. És com si aquest paio pretengués ser una mena de John Banville (al menys el de Eclipse o Impostures, genials), però clar, això no passa ni en broma. No el llegiu, a menys que no tingueu res més a ma (amb la de llibres bons que hi ha…).

Dublinesca, del Vila-Matas

Jordi Romero — Mon, 05 Apr 2010 18:58:45 +0000

Suposo que, si sou addictes al Vila-Matas, llegireu aquest llibre (com els altres) amb independència del que jo, o qualsevol altre, pugui dir. Jo he fet el mateix. Vila-Matas està sobrevalorat, però no deixa de ser algú que ha tingut moments (llibres) molt bons. Aquest, però, no sembla ser el millor moment del V-M, ni aquest és un dels seus llibres més bons (no ho és en absolut), però em costa parlar-ne malament, per les bones estones que he passat llegint els seus llibres (fins i tot aquest).

Invisible, de Paul Auster

Jordi Romero — Sun, 13 Dec 2009 11:25:54 +0000

Malgrat el que penso de l’Auster a partir de Bogeries de Brooklyn, m’he comprat el llibre. En algun lloc havia llegit que era una mica millor que els darrers (no costava gaire). Tinc una teoria amb PA: no és capaç d’escriure una novel.la sencera. En aquest llibre, Auster semble haver escrit la primera part (60 pp) i haver-se encallat. Aleshores canvia de temps i de narrador i segueix, com si fos un cadavre exquis. I ho torna a fer amb les notes per a la tercera part (ara en 3a persona), i finalment amb el diari de la Cécile. Poca substància i molt mal escrit. Això és el que més em va sorprendre quan vaig llegir Bogeries: semblava que l’hagués escrit un altre. Ara ho torno a pensar (o potser eren els primers, els bons, els que li havia escrit un altre?). Un pensament em va crear mentre llegia: podria haver estat una bona novel.la si l’hagués escrit l’Ian McEvan, per exemple.

Un home a les fosques, de Paul Auster

Jordi Romero — Mon, 13 Oct 2008 16:07:25 +0000

Durant molts anys m’havia fet un fart de recomanar llibres de l’Auster (Trilogia, Música de l’Atzar, Palau de la lluna…). Quan va començar a fer pel.lícules va començar també a escriure llibres dolents. Semblava que els hagués escrit un altre. Bogeries de Brookyn, Viatges per l’scriptorium, etc. són infumables, però han aconseguit un èxit brutal, fins i tot entre gent a qui se li suposa un cert criteri. Avui, quan es parla de l’Auster se’l posa entre els grans, com si pogués estar entre el Roth i el Below. Malgrat tot, m’he gastat els 17 € d’Un home a les fosques, per a estar segur del que dic. Confirmat. És dolent de solemnitat, i es nota clarament que ara, acabada la seva imaginació, ha de publicar allò que té sobre la taula, retalls de narracions que no acaben d’arrancar. Ell, que havia creat un nínxol literari, ara es dedica, com en aquest llibre, a jugar a ser el Don de Lillo, però sense arribar-li a la sola de la sabata. Una tonteria de llibre.

El secreto de Christine, de Benjamin Black

Jordi Romero — Tue, 31 Jul 2007 23:26:38 +0000

Benjamin Black és una segona marca de John Banville (el de El Intocable, El eclipse, Imposturas o el mar. Es nota que Banville sap escriure, però la història tipus sèrie negra, amb autòpsies, assassinats, etc. no acaba de funcionar. Totalment prescindible. Afegeixo que el mar ja em va semblar un pas enrera. Aquesta és clarament per guanyar calers (el mar també), i suposo que es deuria divertir escrivint-la. Llegir-la ja és una altra cosa.

Primera luz, de Charles Baxter

Jordi Romero — Sat, 26 Aug 2006 23:16:26 +0000

De Baxter havia llegit (a contracor, a causa del nom) El festin del amor. Va resultar millor del que creia. Ara, aquest, però, excepte l’inici, que és francament bo, va caient progressivament de qualitat, fins que es fa insuportable. El llibre està escrit invertint el sentit del temps (com altres de més bons -La flecha del tiempo, per exemple, de Ian McEwan-. Aquesta és la seva gràcia, se suposa. No vull pensar si l’hagués escrit del dret.

Perdut el paradís, de Cees Nooteboom

Jordi Romero — Sat, 26 Aug 2006 23:09:35 +0000

Novel.la pretenciosa però fluixa. No s’entén el cert prestigi d’aquest home (un dels millors autors vius d’Europa!). Malament.

Bogeries de Brooklyn, de Paul Auster

Jordi Romero — Tue, 07 Mar 2006 20:36:12 +0000

Aquí hi ha un problema: aquest llibre és dolent, sense remisió, un desastre, però les crítiques que he llegit en general el deixen bé. Què passa? No es pot dir que un llibre és dolent? Paul Auster ha escrit un munt de llibres bons: El palau de la lluna, La música de l’atzar, Triligia de Nova York, etc. Ara, no s’entén com ha pogut escriure això. Però la presentació del llibre diu:

Amb Bogeries de Brooklyn, el sempre sorprenent Paul Auster ha escrit el que és la seva novel·la més càlida, un himne commovedor i inoblidable de les glòries i els misteris de la vida ordinària. Però també un qüestionament sobre la possibilitat d’aquesta vida ordinària en l’Amèrica d’avui dia.

Mentre el vas llegint, pots arribar a creure coses com que no l’ha escrit realment ell, o que és una joguesca amb els seus amics (a que ho presento i ho publiquen, etc.). També m’imaginava una mena de joc en el qual s’organitza de qualsevol manera una història amb els personatges reals d’un dinar de nadal, per exemple. Un desastre, i suposo que la traducció al català (plena de frases del costumari català) tampoc no ajuda, encara que no pot ser només això.

No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro

Jordi Romero — Sun, 04 Dec 2005 20:42:23 +0000

Amb un nom així no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure El que resta del dia, francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure Los inconsolables, bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del Houellebecq, que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crític no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, Kureishi ja havia escrit una novel.la curta: El cuerpo en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de Bainville.