Em sap greu, perquè ella sembla ser que te coses molt bones, dels seus anys joves. Aquestes històries dels seus avantpassats estan bé, especialment al començament, però va perdent força i al final… l’he deixat. (ell mai no ho faria)
Literatura de frontera, de viatges entre Hungria, Rumania, Polònia o Eslovènia. Per a fanàtics de la literatura centroeuropea. Bo.
He llegit tot el de Ford, inclosa la seva selecció de contes nordamericans (molt bona). Aquest tanca el cicle del Frank Bascombe, el del Cronista d’esports o el Dia de la independència. N’ha tret un cada deu anys, o sigui que no els tinc molt presents. El llibre és interessant, t’acaba enganxant, però tinc la sensació que no està al nivell dels altres dos, i sobre tot, sobre tot, dels bonÃssims Incendis, Rock Springs, Un trozo de mi corazón, etc.
Quan creus que els has acabat tots, aparaeix un altre llibre de Philip Roth. Comença ralativament fluix, però va agafant força i al final és autèntic Roth. Tremendo.
Després de llegir El cor és un caçador solitari, i Iluminación i fulgor nocturno, volia llegir Reflejos en un ojo dorado. Solament el vaig trobar en un llibre que recull tots els seus relats i les tres novel.les curtes: Reflejos… i també La balada del café triste i Frankie i la boda. Amb introducció de Rodrigo Fresán (Fresán és millor fent pròlegs que novel.les: dolentes i pedants).
Reflejos és molt bona, i les altres dues novel.les ho són una mica menys. En tot cas, però, res a veure amb la sensació que tens quan llegeixes per primer cop El cor és un caçádor solitari. Les narracions curtes ocupen més de mig llibre, i en general són perfectament prescindibles.
No havia llegit res d’aquest escriptor. Sempre havia malfiat de l’èpica nordamericana que mostraven els seus tÃtols (o al menys a mi m’ho semblava). En aquest cas, a més, s’hi afegia un to apocalÃptic extrem. Mai no he suportat les profecies apocalÃptiques, ni de cap mena. Quan vaig haver acabat la pila de llibres disponibles, no vaig tenir més remei que atacar-lo. A més, no volia deixar de conèixer un escriptor americà amb Pulitzer 2007 inclòs. Finalment m’he trobat un llibre dur de llegir (suposo que la longitud del llibre és una decisió conscient, per a fer més insuportable la travessia de l’infern que fan el pare i el fill). No faré una nota de solapa, però cal dir que la qualitat de la prosa de Cormac McCarthy és més que bona, excepcional. Les seves descripcions (gens teatrals, ni tampoc televisives o cinematogràfiques: és literatura pura) del món devastat, de la gent devastada per dins i per fora, ténen una capacitat d’encongir-te l’estómac força important.
Això no treu que m’hagi saltat un munt de pàgines, quan he cregut que ja estava prou convençut de com serà el món després d’una catàstrofe nuclear, i de com serem nosaltres. M’ha recordat una mica algun dels darrers del Saramago, que també he llegit una mica incomodat pel seu to apocalÃptic.
En tot cas és molt recomenable, ni que solament sigui pels diàlegs entre pare i fill, tremendos.
L’obra de Bukowski és tan autobiogràfica, que sembla redundant escriure’n una biografia, però quan t’hi poses t’atrapa de mala manera. La primera part mostra excessivament que l’ha fet en base a les pròpies narracions del Bukowski, però després comença a haver-hi material nou, i el llibre es fa més interessant. Amb això dono per acabat el cicle Bukowski. Molt bo.
És l’autobiografia seva, dictada quan ja estava a les últimes. Interessant però no imprescindible.
No sé si havia estat publicada abans aquÃ, però em sona el tÃtol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb Zuckerman encadenado y la Contravida, dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnÃfics Me casé con un comunista (1986) o El teatro de Sabbath (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que Elegia (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.
El primer llibre de Banville que va ser editat aqui (crec). Encara que no arriba a la plenitud de Eclipse, El intocable, Imposturas, etc, és d’un nivell molt notable, mancat solament de l’aparença de fragilitat i transparència de les seves obres posteriors.
