Jordi Romero: Els llibres que he llegit

Relats curts, precisos, esplèndids, com els de Aquí nos vemos, per exemple. És un home tan lúcid que… etc.

Cal llegir també (sobre tot) Puerca tierra. 

Sembla ser que és la primera novel.la llarga de Roth. Llarga ho és, realment, i si bé hi ha indicis del futur Roth, encara és força irregular, els personatges encara són poc creibles i se li veu massa la influència (presència) de Saul Bellow. De tota manera és interessant, per a lectors de Roth.

Com sempre, Naipaul és tremendo. Tota l’estona he tingut la sensació que ja havia llegit el llibre, suposo que per la semblança a d’altres llibres seus, o del Coetzee, i pel món literari que han anat creant. No és el millor llibre seu, de tota manera.

Publicat fa poques setmanes, aquest llibre és una barreja de poesia i narrativa. És perfecte per entendre una mica millor a Bolaño i les seves obres. No sé si deu quedar alguna cosa seva per a publicar, encara. És fotut pensar que s’ha acabat per sempre. Haurem de tornar a llegir-ho tot…

L’últim recull de contes. Bolaño és extraordinari, i fins i tot aquell material que va deixar sense poder acabar del tot, és una meravella.

No és un gran llibre, però la visió des de dins d’aquest periode d’Alemània és impressionant. A mi, mìnteressa especialment el moment zero, el del final de la guerra i de tornar a engegar un pais devastat. Grass fa la seva famosa confessió (d’haver format part voluntàriament de las SS), però no t’arribes a creure la seva nul.la implicació. En tot cas és un llibre que devores amb fruïció, no t’atures fins acabar-lo. Recomanat.

Un llibre a l’estil dels que es fan als autors superconsagrats, categoria que el VM ja sembla haver assolit, com a mínim per la seva singularitat, lider dels escriptors rars, una mica freakies. Jo creia que seria un llibre a la seva major glòria, però és en realitat un magnífic llibre sobre la situació de la novel.la actualment, perquè VM és l’excusa per a reflexions molt bones de gent interessant: Bolaño, Llovet, Tabucchi, Masoliver, etc. No cal dir que és imprescindible haver llegit tots o la majoria dels llibres seus, però tampoc no cal ser membre del seu club de fans (una mica ridículs, suposo que ell també hi estaria d’acord). Molt recomenable.

Després d’haver llegit tot l’Irving, m’agrada llegir aquestes coses. Aquí, bàsicament, explica tot el procés fins a rodar Principes de Maine. Per a lectors seus únicament.

Una bona història, real, ben explicada. No és el Julian Barnes de la sorpresa del Lloro de Flaubert, però està bé. Demanar imaginació sembla excessiu. També sembla perseguir una pel.li. Veurem si tinc raó.

És interessant, està ple d’idees, però també de forats. No crec que arribi a ser una gran novel.la, malgrat el que diu Roberto Fresan a la tapa del darrere.