Alguna vegada vaig dir que els escriptors anglesos de la generació del voltant de 1948 se’ls havien acabat les idees. El mateix McEwan, genial amb El Inocente, etc., o Kureishi, Barnes, Amis… estan bastant lluny del que van ser.
Llegint aquest llibre el primer que penses és: No l’hauria d’haver escrit un rus, aquest llibre? Koba el temible estava molt bé (tampoc no hi havia un rus per escriure’l?), però aquest és confús i embolicat, com els anteriors a Koba. Regular.
Una novel.la molt nòrdica, molt noruega, però sense prou qualitat com per passar al prestatge de les bones. De tota manera es pot llegir, i fins i tot trobar-hi algun fragment de qualitat.
Estranya sensació, amb aquest llibre. L’interès apareix de sobte amb "Porque ella no lo pidió". Suposo que EVM és capaç de remuntar el forat (abisme?) en que sembla estar. Un vot de comfiança.
Solament se m’ocórre dir que està tremendament ben escrita. Updike aconsegueix que llegeixis el que sigui (en aquest cas una història bastant previsible de com un adolescent fill de musulmà i irlandesa acaba de terrorista suïcida) sense ni respirar. Quan l’acabes, però, penses: i què?
Crec que ho he llegit tot (el que s’ha traduït). Aquest recull de contes és més aviat fluix, però es pot llegir.
EVM no hagués passat a la (petita) història si solament hagués escrit aquesta novel.la. Recomanable solament pels incondicionals seus, i també per l’epÃlog de Jordi Llovet, explicant la presentació que va fer del llibre l’any 1977.
Ara és famós, però l’any 91, quan va escriure això, només el llegien quatre gats. Aquesta jo encara no l’havia llegit (juntament amb La asesina ilustrada són les dues que tenia pendents), i la vaig comprar en una benzinera. No és gran cosa. Al menys, però, a EVM no se li pot negar la insistència en construir-se com escriptor, trobar un forat propi i tenir la paciència necessària per esperar el seu moment.
