Principes de Maine, de John Irving
Suposo que solament em manca llegir Un hijo del circo. La capacitat d’explicar històries d’aquest home és extraordinària. Si no hagués tingut tant d’èxit estaria més ben considerat, suposo.
Bullet Park, de John Cheever
Una novel.la menor, però bona igualment, de Cheever. No es pot comparar als Wapshot ni als seus contes, genials, però està bé. Cheever s’ha de llegit, tot ell.
El extranjero, d’Albert Camus
L’havia llegit fa moltÃssims anys, i no el recordava tan bo. És genial, llegiu-lo per 6,95 €
Factotum, de Bukowski
No sé si ja he fet alguna ressenya de llibres de Bukowski. En recordo alguns escrits des d’una edat avançada, que li donaven un to encara més pervers, més guarro. Aquest, en canvi, és un llibre de joventut. Està escrit magnÃficament, és molt bo aquest paio, més del que sembla a primera lectura.
Todo cuenta, de Saul Bellow
No cal que repeteixi la meva adicció a Bellow. Quan el vaig descobrir no vaig aturar-me fins a haver-m’ho llegit tot, o gairebé. Ara ha sortit aquest llibre amb un recull d’articles, conferències, entrevistes, etc, que són el més semblant que té a unes memòries. Solament per a poder llegir el primer article, destinat a Mozart, valen la pena els 23,50 €. També és memorable un article sobre la seva visita a Espanya l’any 1948, aixà com una entrevista que es fa a sà mateix o la que li fan a l’últim capÃtol. Brutal.
Escrito a lápiz, de Robert Walser
Deu haver estat fantàstic posar-se a desxifrar aquestes anotacions il.legibles i trobar-se aquests textos extraordinaris.
Una mujer en BerlÃn
Un llibre brutal, un diari escrit per una dona (anònima, no vol publicar el seu nom) atrapada a Berlin entre març i juny del 1945. Una introducció de Hans Magnus Enzensberger garanteix que no és una invenció. La qualitat literària del llibre és molt alta, segurament per tractar-se d’una periodista coneguda de l’època.
Es pot acompanyar de El inocente de Ian MacEwan o de la pel.li del Rossellini (Germania anno zero, clar).
El legado de Humbold, de Saul Bellow
Amb aquesta novel.la dono per acabada la temporada Bellow. Si comences a llegir-lo no pares fins que te l’acabes. L’any passat vaig començar amb Herzog, Augie March, i vaig seguint amb totes les altres. Crec que em manca Carpe diem, que suposo que també la treuran en butxaca aviat. Bellow sembla tenir aquesta qualitat de mirar el centre (tots els centres) des de fora, no pas el món des del seu centre. El seu món és un sistema en total moviment, aparentment centrat en la societat nordamericana, però que en realitat abasta la relotgeria d’idees i sentiments de tot el món…
More Die of Heartbreak, by Saul Bellow
Em vaig proposar no esborrar res del que he escrit anteriorment, ni que per això hagi d’arrossegar la vergonya d’haver dit abans el contrari del que diré després (és a dir: ara). "Son más los que mueren de desamor", que és com han traduït (malament) el tÃtol, és una gran novel.la de Bellow, no una novel.la "menor". Judici precipitat, menor. Lector menor, també. Sorry.
Ahir el vaig acabar, amb la sensació que em recordava El hombre sin atributos, mira per on. Dos imperis ben diferents, Viena i una ciutat del Midle west, però alguns aspectes comuns. Un personatge (menor, ara si) que passa entremig dels personatges determinants, absoluts; una narració en un estil absolutament aclaparador (a la nota inicial la traductora diu "lenguaje coloquial, antiliterario", però jo no crec que ho sigui, és tremendament literari, és un Bellow vell, que prescindeix de les convencions quan vol, parla amb el lector, fa el que li dóna la gana, juga amb el lector, perquè sap que li està fent un regal magnÃfic. Un escriptor com ell, al final de la vida, sap que té un lector clavat al llibre, rendit, que li comprèn, li riu, li perdona tot.
Deia que em sóna a Musil. No sé si algú ho ha pensat. Tots dos narren el seu temps, i els dos penetren, destrossen els personatges que s’atreveixen a entrar al marc del quadre. És dÃficil d’admetre que algú hagi pogut imaginar un món tan complex sense haver-lo viscut. Bellow no és escriptor d’un sol llibre (ben al contrari), tots disparen en direccions força diferents. Ell no pot haver viscut tots els móns. És una bèstia.
Els mots, de Jean-Paul Sartre
M’agraden els llibres de memòries. Aquest l’havia llegit quan va sortir, als anys seixanta, en la col.lecció de llibres de color taronja de proa.
No recordo en absolut què em va semblar. Ara, l’he trobat bonÃssim, un Sartre-nen-malcriat, lector i escriptor de 7, 8 o 9 anys. M’han agafat ganes (relatives) de tornar a llegir aquells altres llibres no tan fàcils de llegir: La nàusea o L’ésser i el no-res, llibres essencials en aquells moments si volies lligar una mica.
