Em fa vergonya ensenyar un llibre amb aquest tÃtol, però val la pena llegir-lo. Sense arribar al nivell (insuperable) de Secretos a voces, aquest llibre conté unes quantes narracions molt bones, algunes també magnÃfiques. RecomenadÃssim.
Absolutament genial. Poques persones poden escriure aixà avui dia. Vuit narracions amb algunes subtils connexions, però cadascuna un projecte literari genial. Brutal. (Fa pocs dies havia llegit una mena de memòries de la Munro i la vaig deixar de caure d’un burro. Una cosa no treu l’altra)
Fluix. A la Central el tenien destacat, recomanat, etc, però quan el llegeixes es queda en gairebé no res, malgrat la meva afició triestina, i les bones intencions de l’esmentat Stuparich.
Molt bo, molt bo. Un escriptor noruec que no coneixia, autor de pocs llibres (i prims), de relats curts, molt bons, alguns tremendos. Molt bo.
John Lanchester és el de El Port de les aromes, però sobre tot és el de El refinament del gust, excepcional. Ara, això és una mena d’història del seu pare i, sobre tot, de la seva mare, una ex monja irlandesa, etc. Penso que és millor quedar-se amb "el refinament" i oblidar la resta, perfectament prescindible. Llegint això em costa fins i tot creure que ho ha escrit el mateix paio d’aquell llibre excepcional.
Em sap greu, perquè ella sembla ser que te coses molt bones, dels seus anys joves. Aquestes històries dels seus avantpassats estan bé, especialment al començament, però va perdent força i al final… l’he deixat. (ell mai no ho faria)
Literatura de frontera, de viatges entre Hungria, Rumania, Polònia o Eslovènia. Per a fanàtics de la literatura centroeuropea. Bo.
Un llibre extraordinari. 51 narracions molt curtes sobre Venècia que et deixen amb ganes de començar a llegir altres coses seves.
He llegit tot el de Ford, inclosa la seva selecció de contes nordamericans (molt bona). Aquest tanca el cicle del Frank Bascombe, el del Cronista d’esports o el Dia de la independència. N’ha tret un cada deu anys, o sigui que no els tinc molt presents. El llibre és interessant, t’acaba enganxant, però tinc la sensació que no està al nivell dels altres dos, i sobre tot, sobre tot, dels bonÃssims Incendis, Rock Springs, Un trozo de mi corazón, etc.
Havia llegit els contes africans, i les seves memòries, i alguna altra cosa, però no aquest Quadern daurat, el més conegut dels seus llibres, suposo. És molt bo, amb una estructura moderna, que em va recordar Cortázar (de la mateixa època que Rayuela, més o menys). Molt bo.
