L’havia llegit en castellà, fa molts anys. Ara ha sortit en butxaca la traduccció del Mallafré, que també havia traduït l’Ulisses fa 20 anys. Les narracions són bones, algunes bonÃssimes, i l’última (Els morts), genial. Asolutament. És dificil trobar algú amb aquesta capacitat de fer que el lector vegi tot el que llegeix; les imatges i les idees (i quines!) es van desplegant com un diorama en 3D a mesura que passes la vista pels rengles escrits.
Aquesta deu ser la més moderna de les novel.les del Nabokov. Llegint-la, reconeixes innovacions futures d’escriptors (bons) com Barnes o Banville. Nabokov deu ser l’escriptor que més ha influït en els que li venien al darrere seu (i encara ara), com al seu dia ho van ser altres russos, com Tolstoi, especialment. Molt bona.
Ahir sortia una crÃtica d’aquest llibre al PaÃs. Dues-centes narracions que van saltant d’època i de paÃs, i que mostren una erudició difÃcil de superar. Encara que pugui recordar Sebald, a mi més aviat m’ha fet pensar en John Berger, un altre escriptor inclassificable (que no es deixa classificar, vull dir, que a més ha fet cinema a Alemània). Suposo que ara sortirà tot el que ha escrit abans i que aqui no s’ha publicat. Jo no sé què fan els editors a la fira de Frankfurt si no són capaços d’enterar-se que existeix un escriptor com aquest (que ja té 75 anys, no és pas que sigui la novetat de l’any).
No sé si havia estat publicada abans aquÃ, però em sona el tÃtol de "El lamento de Portnoy". És de l’any 69, la qual cosa ja li escau. És un llibre bo, força, però no arriba ni de lluny al punt que Roth assolirà amb Zuckerman encadenado y la Contravida, dels anys 85 i 86, segurament el millor que ha fet, tot i que també són magnÃfics Me casé con un comunista (1986) o El teatro de Sabbath (1995). Més discutibles els llibres dels darrers anys (La mancha humana i demés), tot i que Elegia (2006) torna a ser una meravella. En qualsevol cas, Roth és imprescindible.
Poca cosa a dir. Els contes comencen l’any 1921 i s’acaben l’any 1958. Per tant hi ha de tot, seguint la seva evolució, canvis de residència i fins i tot d’idioma. El que hi ha en comú és la qualitat, la genialitat d’aquest home, que em fa l’efecte que ha estat la referència de quasi tothom que ha escrit alguna cosa de bo durant els darrers 40 anys…
M’agraden els llibres groixuts, i aquest ho és molt (aquest tercer volum ja té més de 700 pàgines).
És molt bo, el conjunt, i particularment aquest tercer i últim. Marias fins i tot m’ha fet sentir enveja de la capacitat del castellà (al menys el seu castellà, semblant al de Juan Benet) de construir i transformar-se i contorsionar-se. He llegit en algun lloc que és un castellà poc canònic, però a mi em sembla magnÃfic. Potser la pega és que tots els seus personatges parlen amb aquest mateix castellà tan genial, tant li fa que siguin hispanistes anglesos o la dona de fer feines. En tot cas, jo he disfrutat llegint-lo, i no crec que en aquest moment hi hagi ningú que escrigui millor que Marias, en aquest paÃs (ñ).
Una novel.la molt nòrdica, molt noruega, però sense prou qualitat com per passar al prestatge de les bones. De tota manera es pot llegir, i fins i tot trobar-hi algun fragment de qualitat.
Goodbye Columbus és una novel.la curta, la primera de Philip Roth. Tot i que se li nota tremendament la influència de Saul Bellow (això no és cap defecte, en tot cas), és una gran novel.la. Cal llegir-la.
El llibre està completat amb unes quantes narracions curtes que m’han fet recordar alguns personatges de l’Albert Cohen (Mangeclous, etc).
És un d’aquells llibres que, quan els descobreixes, el saps fonamental, inicial. Molt bo.
Estranya sensació, amb aquest llibre. L’interès apareix de sobte amb "Porque ella no lo pidió". Suposo que EVM és capaç de remuntar el forat (abisme?) en que sembla estar. Un vot de comfiança.
