Benjamin Black és una segona marca de John Banville (el de El Intocable, El eclipse, Imposturas o el mar. Es nota que Banville sap escriure, però la història tipus sèrie negra, amb autòpsies, assassinats, etc. no acaba de funcionar. Totalment prescindible. Afegeixo que el mar ja em va semblar un pas enrera. Aquesta és clarament per guanyar calers (el mar també), i suposo que es deuria divertir escrivint-la. Llegir-la ja és una altra cosa.
De Baxter havia llegit (a contracor, a causa del nom) El festin del amor. Va resultar millor del que creia. Ara, aquest, però, excepte l’inici, que és francament bo, va caient progressivament de qualitat, fins que es fa insuportable. El llibre està escrit invertint el sentit del temps (com altres de més bons -La flecha del tiempo, per exemple, de Ian McEwan-. Aquesta és la seva gràcia, se suposa. No vull pensar si l’hagués escrit del dret.
Novel.la pretenciosa però fluixa. No s’entén el cert prestigi d’aquest home (un dels millors autors vius d’Europa!). Malament.
Aquà hi ha un problema: aquest llibre és dolent, sense remisió, un desastre, però les crÃtiques que he llegit en general el deixen bé. Què passa? No es pot dir que un llibre és dolent? Paul Auster ha escrit un munt de llibres bons: El palau de la lluna, La música de l’atzar, Triligia de Nova York, etc. Ara, no s’entén com ha pogut escriure això. Però la presentació del llibre diu:
Amb Bogeries de Brooklyn, el sempre sorprenent Paul Auster ha escrit el que és la seva novel·la més càlida, un himne commovedor i inoblidable de les glòries i els misteris de la vida ordinària. Però també un qüestionament sobre la possibilitat d’aquesta vida ordinària en l’Amèrica d’avui dia.
Mentre el vas llegint, pots arribar a creure coses com que no l’ha escrit realment ell, o que és una joguesca amb els seus amics (a que ho presento i ho publiquen, etc.). També m’imaginava una mena de joc en el qual s’organitza de qualsevol manera una història amb els personatges reals d’un dinar de nadal, per exemple. Un desastre, i suposo que la traducció al català (plena de frases del costumari català) tampoc no ajuda, encara que no pot ser només això.
Amb un nom aixà no em sorprèn qui sigui tan dolenta, aquesta novel.la. Ishiguro va escriure El que resta del dia, francament bona, de la qual es va fer una pel.li també bastant bona. El 95 va escriure Los inconsolables, bastant infumable, i ara això. A aquest noi se li veu massa que vol que es faci una altra pel.li d’aquest llibre. El tema (una història d’amor entre clons!) sembla propici a fer una pel.li americana de les que jo no vaig a veure. El tema sembla que està de moda. Ara ha sortit un nou llibre del Houellebecq, que també sembla ser que va d’això, d’ésser clonats. Aquesta no penso ni tocar-la (la del Houellebecq, un escriptor dolent amb vista pels negocis), però el que em sembla greu és que el crÃtic no sàpiga de l’existència de la novel.la d’Ishiguro. Clar que, anant més lluny, també és greu que no sàpiga que abans, Kureishi ja havia escrit una novel.la curta: El cuerpo en la qual parlava de transplantaments i demés. Ja ho vaig dir: aquesta colla d’escriptors anglesos s’han quedat sense idees. Sort de Bainville.